BENVINGUTS A LA TROBADA

Erev Tov, Xalom, brujim Habahim

Javerim VeJaverot

Bona tarda, hola, benvinguts companys i companyes,

Fa seixanta anys estava a punt d’expirar el mandat britànic sobre Palestina, nom amb el qual es coneixia la Terra d’Israel, bressol del poble jueu. Uns mesos abans, el 29 de novembre de 1947, una majoria qualificada dels estats membres de les Nacions Unides havia acordat la partició d’aquest territori. Ho feien per intentar satisfer, alhora, les demandes dels representants del poble jueu i les demandes de la població àrab de la zona. Tanmateix, cal recordar que era ja la segona vegada que es partia el territori: el 1922 s’havia dividit el Mandat Britànic sobre Palestina en el que es diria Transjordània i Palestina, essent el primer tros reservat atorgat exclusivament als àrabs.

Atès que el 15 de maig finia oficialment aquest mandat britànic, els representants de la població jueva a Palestina van proclamar, la tarda del 14, l’establiment de l’Estat d’Israel, definit com a estat jueu.

Aquell dia, el 5 d’iyar de 5708, esdevingué clau en la història del poble jueu. Després de centenars d’anys, es restablia la sobirania jueva sobre aquella terra, encara que de manera parcial. Durant segles, els jueus que vivien fora d’Eretz Israel pregaven per retornar-hi. L’establiment de l’Estat d’Israel aleshores no va ser (ni és, ara) la culminació de les aspiracions legítimes del poble jueu, però sí que va significar un punt de no-retorn. El moviment sionista, seguint el pensament de Teodor Herlz, havia acomplert bona part dels seus objectius: una llar nacional per al poble jueu en el seu territori històric.

Com és sabut, el nou Estat no va ser acceptat per tothom. Immediatament a la Declaració d’Independència, els estats àrabs veïns van atacar l’estat naixent, ja sense manies, per esborrar-lo de soca-rel juntament amb la població jueva que hi residia. Allò que havia succeït a Kfar Etzion, per exemple, mostrava allò que passaria si els israelians perdien el combat.

L’establiment de l’Estat d’Israel no va ser fruit de l’atzar, ni d’un regal de ningú, ni el resultat de vagin a saber quina conspiració. Va ser un acte de justícia històrica que es va reforçar i legitimar de manera definitiva gràcies a la lluita dels nous ciutadans d’aquest estat per a mantenir-ne l’existència. Més de l’1% de la població israeliana del moment va morir en la seva defensa.

L’Estat d’Isarel va arribar, certament, amb un retard dolorós: si Israel hagués existit abans, sense cap mena de dubte, la Xoà no hagués estat com va ser. Els fugitius d’una barbàrie que culminava segles d’antisemitisme haguessin trobat allí el refugi que el món els va negar.

Consolidat l’Estat d’Israel, en un context i un entorn hostil, ha anat fent via: s’ha desenvolupat com a democràcia, ha servit perquè el poble jueu tingués una pàtria on els seus valors es poguessin desenvolupar d’acord amb la seva voluntat i ha contribuït al progrés general de la humanitat.

Les persones que avui ens trobem aquí tenim raons diverses per commemorar, tot celebrant-ho, l’establiment de l’Estat d’Israel. Bé podria ser que hi hagués tantes raons com assistents som aquí. Però, en tot cas, és segur que tots nosaltres, amb èmfasis diferents, compartim tres motius fonamentals per ser aquí.

-        L’estat d’Israel com a estat jueu. Més enllà que siguem o no jueus, és important –d’acord amb el funcionament del món i, de fet, perquè el món evoluciona com ho ha fet- que hi hagi almenys un estat al món en el qual la identitat del poble jueu estigui el màxim de protegida possible. Això no vol dir que hagi de ser l’únic lloc al món, al contrari, on això passi, però sí que és fonamental que existeixi un estat amb aquestes característiques. Al capdavall, la mera existència de l’estat jueu facilita la vida a les persones que viuen la seva judeïtat arreu del món, amb independència que aquesta vivència sigui compatible amb la lleialtat a la comunitat nacional on viuen, treballen i en formen part sense matisos.

-        L’estat d’Israel com a expressió política de les aspiracions nacionals del poble jueu. Com molts altres pobles del món, el poble jueu ha aconseguit bastir el seu propi estat, on es pot garantir no només la pervivència de la seva religió, sinó també el seu caràcter nacional. L’èxit del sionisme, acreditat amb la recuperació, l’assoliment i la pervivència d’un estat propi per al poble jueu, pot servir de guia per altres pobles la identitat dels quals estigui compromesa pel simple fet que no tenen un estat seu al darrere. Per exemple, el miracle de la revitalizació de la llengua hebrea, que ha esdevingut la llengua normal i comuna d’Israel, evidencia que sempre hi ha lloc per a l’esperança.

-        L’estat d’Israel com a democràcia, això és, el govern del poble, pel poble i per al poble. Una de les contribucions fonamentals d’Israel al món, més enllà de la cultura entesa en el sentit més ampli possible, ha estat la de demostrar que fins i tot en condicions més que dures, la millor manera de sobreviure com a Estat és a través d’un règim democràtic. Per aquest motiu, i per ser on és, Israel ha esdevingut un baluard contra el totalitarisme, fins al punt que si Israel caigués (cosa altament improbable), la nostra civilització tindria els dies comptats.

Per aquests tres motius, i d’altres, la solidaritat amb Israel esdevé un imperatiu per a qualsevol persona mínimament compromesa amb la llibertat. El suport a Israel, que cadascú vehicula com pot i li sembla, passa per assumir com a evident el dret de l’estat jueu a existir.

Des de fa 60 anys hi ha qui qüestiona el dret d’Israel a existir. I força a la bona gent a entrar en el debat, encara que, com va dir un polític israelià, Abba Eban, “ningú no fa cap servei a Israel proclamant el seu dret a existir” ja que la “legitimitat d’Israel és axiomàtica i sense reserves”. Tanmateix, cal insistir-hi: Israel té dret a existir perquè és. I el dret a existir implica el dret de defensar-se i el deure de l’Estat a defensar els seus ciutadans. No hi haurà fi del conflicte fins que no calgui reiterar més aquesta obvietat.

Avui ens hem aplegat un centenar de persones en motiu del 60è aniversari de la proclamació de l’Estat d’Israel. Som més dels que alguns voldrien. De la mateixa manera, també sabem que no hi som tots els qui hi podríem ser.

Aquesta trobada ha de servir, modestament, per trencar determinades inèrcies que juguen contra la pau, la llibertat i la convivència pacífica de les persones i els pobles.

Per tot això i no obstant això, cal que no oblidem mai les paraules que ressonen cada any des d’un cim en el desert de Judea, damunt del Mart Mort: Massada no tornarà a caure.

Només ens resta, als convocants, donar-vos les gràcies per haver vingut.

Visca Israel i visca Catalunya

______________________________________________________________________________________

 DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

Eretz-Israel (la Terra d’Israel) fou el bressol del Poble jueu. La seva identitat espiritual, religiosa i política es va forjar aquí. Aquí va assolir, per primer cop, la seva sobirania i aquí va crear els valors culturals de significació nacional i universal, i aquí va donar al Món el Llibre etern dels Llibres.

Després d’haver estat exiliat de la seva Terra per la força, el Poble li va servar fidelitat al llarg de l’Exili i mai no va deixar de pregar per a tornar-hi i d’esperançar-se per a restaurar-hi la seva llibertat.

Encalçats per aquest vincle històric i tradicional, els Jueus van maldar pel restabliment de la pàtria ancestral, generació rere generació. En les dècades darreres, ells van retornar en multituds. Pioners, ma’pilim (il·legals) i combatents van fer florir els deserts, van fer reviure la llengua hebrea, van alçar pobles i ciutats, i van crear una comunitat pròspera que governava la seva economia i la seva cultura pròpies, amatents a la pau i, tanmateix, sabedors de com defensar-se a si mateixos, portadors de les benediccions de progrés per a tots els seus habitants i que anhelaven la seva independència i sobirania.

En l’any 5657 (1897), reunit el Primer Congrés Sionista es va proclamar el dret del Poble jueu a la restauració nacional en la seva pròpia terra, atenent la crida del pare espiritual de l’estat jueu, Theodor Herzl.

Aquest dret fou reconegut per la Declaració Balfour, el 2 de novembre de 1917, i reafirmat en el Mandat de la Societat de Nacions que, de manera específica, va validar internacionalment el vincle històric entre el Poble jueu i Eretz-Israel i el dret del Poble jueu a reconstruir la seva Llar nacional.

La catàstrofe recent que ha consumit el Poble jueu –la massacre de milions de jueus a Europa- fou una demostració clara de la urgència de resoldre el problema de manca de pàtria per mitjà del restabliment de l’Estat jueu en Eretz-Israel, que haurà d’obrir les portes de bat a bat per a tot jueu i conferir-li al Poble jueu un estatus de membre privilegiat en la comunitat de nacions.

Els sobrevivents de l’Holocaust nazi a Europa, com també els jueus d’arreu del món, van continuar la seva emigració cap a Eretz-Israel, i venceren les dificultats, les restriccions i els perills, i mai no van minvar en l’exigència al seu dret de viure en dignitat, lliures i del seu treball en la seva pàtria nacional.

En la Segona Guerra Mundial, la comunitat jueva d’aquesta terra va contribuir generosament en la batalla de les nacions que estimen la llibertat i la pau en contra de la iniquitat nazi i, per la sang vessada pels seus soldats i per l’esforç bèl·lic desplegat, es va guanyar el dret de comptar-se entre els pobles que van fundar les Nacions Unides.

El 29 de novembre de 1947, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar una Resolució que advocava per l’establiment d’un Estat jueu a Eretz-Israel. L’Assemblea General va requerir als habitants d’Eretz-Israel que prenguessin a les seves mans les mesures necessàries per a assentar la Resolució esmentada. Aquest reconeixement al Poble jueu d’establir el seu propi Estat, per part de les Nacions Unides, és irrevocable.

Aquest dret és el dret natural del Poble jueu a menar el seu propi destí, com totes les altres nacions, en la seva pròpia sobirania d’estat.

PER TANT, NOSALTRES, MEMBRES DEL CONSELL NACIONAL, REPRESENTANTS DE LA COMUNITAT JUEVA D’ERETZ-ISRAEL I DEL MOVIMENT SIONISTA, SOM AQUÍ REUNITS EN EL DIA DE LA FI DEL MANDAT BRITÀNIC SOBRE ERETZ-ISRAEL I, EN VIRTUT DEL NOSTRE DRET NATURAL I HISTÒRIC I EN LA FERMESA DE LA

RESOLUCIÓ DE L’ASSEMBLEA GENERAL DE LES NACIONS UNIDES, PROCLAMEM L’ESTABLIMENT DE L’ESTAT JUEU A ERETZ-ISRAEL, QUE SERÀ CONEGUT COM L’ESTAT D’ISRAEL.

DECLAREM que, des del moment que acabarà el Mandat aquesta nit, vigília del Shabat, el dia 6 d’iyar de 5708 (15 de maig de 1948), i fins l’establiment de les autoritats electes i permanents de l’Estat, d’acord amb la Constitució que haurà de ser adoptada per l’Assemblea Constituent, a més tardar el Primer d’octubre de 1948, el Consell Nacional Jueu actuarà en qualitat de Consell Provisional d’Estat i de braç executiu, esdevenint el Govern Provisional l’Administració del Poble de l’Estat jueu que serà anomenat ISRAEL.

L’Estat d’Israel romandrà obert a la immigració jueva i a l’aplegament dels exiliats; fomentarà la millora del país i el profit per a tots els seus pobladors; estarà fonamentat en la llibertat, en la justícia i en la pau, a la llum de l’ensenyança dels profetes d’Israel; garantirà la igualtat completa de drets polítics i socials per a tots els seus ciutadans, sense diferències de religió, raça o sexe; garantirà la llibertat de culte, de pensament, de llengua, d’educació i de cultura; servarà els Llocs Sagrats de totes les religions; i serà fidel als principis de Carta de les Nacions Unides.

L’ESTAT D’ISRAEL està preparat per col·laborar amb les agències i els representants de les Nacions Unides per a afermar la seva Resolució del 29 de novembre de 1947, alhora que prendrà les mesures pertinents per a aconseguir la unió econòmica de tota l’Eretz-Israel.

NOSALTRES APEL·LEM a les Nacions Unides que ajudin el Poble jueu en l’alçament del seu Estat i acollir l’Estat d’Israel dins de la família de les nacions.

NOSALTRES EXHORTEM –àdhuc en el bell mig de l’agressió sagnant llençada contra nosaltres des de fa mesos- als habitants àrabs de l’Estat d’Israel a preservar la pau i a participar en l’alçament de l’Estat damunt d’unes bases de plenitud de drets civils i de representació deguda en totes les institucions provisionals i permanents.

NOSALTRES ESTENEM les nostres mans a tots els nostres estats veïns i als seus pobles els hi oferim pau i bon veïnatge i els cridem a establir lligams de cooperació i d’ajut mutu amb el Poble jueu sobirà assentat en la seva pròpia terra. L’Estat d’Israel està preparat per fer-ho en un esforç comú i compartit per a fer avançar tot l’Orient Mitjà.

FEM una crida a tot el Poble jueu de la Diàspora que s’aplegui al voltant dels jueus d’Eretz-Israel en las tasques d’immigració i d’alçament, i que estiguin junt amb ells en el gran esforç per a complir el somni mil·lenari de redempció d’Israel.

LLIUREM LA NOSTRA FE EN LA ROCA D’ISRAEL, I AFEGIM LES NOSTRES SIGNATURES A AQUESTA PROCLAMACIÓ EN AQUESTA SESSIÓ DEL CONSELL PROVISIONAL DE L’ESTAT D’ISRAEL, SOBRE LA TERRA DE LA NOSTRA PÀTRIA, A LA CIUTAT DE TEL AVIV, EN AQUESTA VIGÍLIA DE SHABAT. EL DIA 5 D’IYAR DE 5708 (14 de maig de 1948 )

_________________________________________________________________

Seder (Ordre) per a Iom HaShoà ve HaGevurà

La paraula Shoà (assolament, devastació, catàstrofe, ruïna, hecatombe, destrucció, eixorcament) és la paraula en hebreu que traduïm al català com a l’Holocaust. És el nom que li hem donat a la denigració, persecució, eliminació i matança soferta pel poble jueu durant el nazisme a Europa. El Tanakh esmenta sis vegades aquesta paraula (en la seva grafia completa). Aquestes cites ens serveixen per donar una visió del que va succeir a Europa des de l’ascens de la barbàrie fins el 1945.

Al començament de les restriccions legals anti-jueves; les democràcies i els països que es definien com a “neutrals” de tot el món van tancar les seves portes per al rescat dels jueus:

“Què fareu el dia del càstig i de la devastació (Shoà) que vindrà des de lluny? On fugireu a demanar auxili, i on deixareu la vostra glòria?” (Ieshaiau / Isaïes 10:3)

S’encen la primera llumenera.

Un milió de jueus quedaven compromesos amb l’horror de la mort. Era el futur i, amb ell, el milió i mig llarg de nenes i nens que serien morts en la barbàrie.

Quan començaven les persecucions; hi ha qui ens explica que res no es va poder fer o procurar per a escapar-se de la maldat nazi; de la devastació que era impensable als ulls del món i que per més que els jueus ja patien, s’escapava, doncs es considerava Hitler com un boig solitari, un xarlatà de fira… Gran error que podem cometre altra vegada!:

“Vindrà damunt teu un mal que no sabràs com allunyar . Caurà damunt teu una ruïna que no podràs evitar amb rescat. De cop i volta esdevindrà damunt teu una devastació (Shoà) que no t’imagines.” (Ieshaiau / Isaïes 47:11)

S’encen la segona llumenera.

Dos milions de jueus quedaven presos en la barbàrie. De res no servia el que tenien. La seva vida quedava ennegrida per la desconsideració del Món davant tota la por del nazisme.

I amb la mirada perduda del Món i l’oblit dels jueus, malgrat les creixents veus de les Comunitats arreu del Món; arriba l’amuntegament en guetos; els camps de la mort; l’anul·lació total i absoluta de la persona:

“Aquell serà dia d’ira, dia d’angoixa i d’aflicció, dia de desolació (Shoà) i de devastació (meShoà), dia de tenebres i de foscor, dia de núvols i de densa boira” (Zefonià / Sefonïes 1,15 )

Encenem la tercera llumenera.

El rostre de HaShem s’oculta al Món. El mal campa arreu i la mort s’estén. Hi ha persones que ja entenen que el Món està malalt mentre la ruïna del nazisme destrueix inexorablement el poble jueu: Tres milions de jueus tenen ja compromesa la seva existència. Els justos de les nacions fan veure també la seva llum.

“Per la misèria i la fam estan anèmics; roseguen el desert, la terra erma (Shoà) i desolada (meShoà).” (Iov / Job 30,3)

Encenem la quarta llumenera.

Com Iov pregunten per què? I la resposta no arriba. Com renyar aquells d’aquella generació que salvant-se del desastre, havent-ho pedut tot, digueren: “Ja no creiem en res.” Què els podem dir? Son ja quatre milions els qui fumegen davant la desesperació dels qui quedaren morts en vida.

I malgrat tot, midà kenegued midà (la resposta correspon a l’acte, en justícia plena), la justa retribució d’Hashem caurà sobre els perseguidors però més sobre els qui s’hi oposaren, i els Justos de les Nacions alenen sobre la barbàrie:

“Arribi la destrucció damunt qui no s’ho imagina, i caigui en la xarxa que ell mateix va amagar. Caigui ell mateix en la destrucció (Shoà).” (Tehilim / Salm 35:8 )

Encenem la cinquena llumenera.

I de l’ombra a la llum. I en la llum, ni en aquest Món ni en el següent, se salven els maleïts assassins de la justícia d’HaShem. Són cinc els milions que cauen mentre el món no reacciona, però la llum és cada vegada més gran.

“Els qui busquen la meva ànima per a destruir-la (Shoà) cauran a les profunditats de la terra.”
(Tehilim / Salm 63:10)

Encenem la sisena llumenera.

I quan la persona coneix la possibilitat de ser ja un no res, de ser anul·lada, solament llavors s’adona que aquest dia, Iom HaShoà veHaGevurà es un día commemoratiu de la memòria d’aquells que van ser assassinats i torturats en la Shoà. Per això diem “HaGevurà”, i de l’heroisme, de la força. Malgrat tot, de la força de ser, de seguir sent. La força de tornar a creure que quan HaShem amaga el seu rostre, som nosaltres com part de la seva creació els qui en fem llum. Com les sis llumeneres que hem encès. Sis que són set, quan es fan una. Set per a tots els no jueus que patiren també el nazisme, una per a la unitat de tots nosaltres que recordem amb voluntat de ser.

Avui és potser el dia de l’any per a enfortir la confiança en què solament ens queda actuar correctament, en què l’exemple de la conducta elevada pot arrelar en tota la humanitat. Si no ho fem nosaltres qui ho farà? I les sis llumeneres que són set, esdevenen unitat foragitant del Món qualsevol possibilitat de noves matances i discriminacions.

És el moment de prendre consciència , i d’actuar amb lògica, amb fermesa contra tot totalitarisme, contra tota ideologia i pràctica que vindica la humiliació (eliminació) d’aquells que són diferents.
De poc serveix repetir l’eslògan: “Mai més”, si no sabem fer-lo realitat. Com hem dit, per alguna cosa el nom sencer d’aquesta commemoració inclou la “Guevurà”, l’heroisme. Un heroisme, una força B”H necessària per a superar-se i seguir sent “llum per a les nacions”. AMEN SELÀ .

El Rabi David Libersohn va recitar “El Malé Merrakhamim…”

Text traduït de l’Hebreu per Jaim Grau